lunes, 6 de julio de 2009

Enigma

Tens el teu cotxe aparcat davant de casa teva, la brúixola incorporada t'indica que el cotxe està encarat cap al nord. Puges al cotxe i comences a conduir, el carrer és completament recte cosa que confirmes anant mirant la brúixola que en tot moment segueix assenyalant el nord, malgrat això després de conduir un kilòmetre et trobes a un kilòmetre al sud de casa teva. Si la brúixola funciona correctament, que ha passat?

viernes, 8 de mayo de 2009

Mirar al mon

Una mirada amb esperança, has vist llum al final del tunel i t'has escarrassat per aconseguir-la amb braó
No hi ha esperança si no hi ha tendresa, autenticitat, austeritat, compassió, donació, pregària, silenci. No hi ha esperança si no hi ha treball interior, si no ens prestem a la vida, si no anem a trobar la vida. 
Ser com aquestes flors del camí. En un marge entremig d'herba seca, i de troncs tallats, surten uns lliris de camp, liles, magnífics. Entremig del desert, surt la flor. Quantes vides no són això per a nosaltres?

lunes, 27 de abril de 2009

Assaig

L 
locs perduts, somnis reunits, una vida sense sentit. Troba una escala, ascendeix, algú creu que pots perdre a cada pas, en realitat guanyes vida, sent el vent quan pujis, però no et deixis arrossegar per ell. Quan el fred vingui, vine que t'abrigo amb paraules que eixamplen l'ànima, on tot jeu, tot en calma. Vaig dibuixant un vaixell al meu antull de paraules nècies, i altres, no tant. Quartejant les onades segueixo encara que fosquegi i els mars no tinguin clemència. Tinc paciència, es que m'esperen a l'altre costat, amb braços de bat a bat i un somriure homicida, que em mata el cor. No hi ha millor port que el dels teus llavis, trec el cap cada dia per a veure el sol néixer, i per fi arribi el dia, i m'arrossegui fins als teus braços, llavors mai ens separaríem.
Per fi vaig pujar l'escala, malgrat els torbs desgraciats, per a aconseguir veure el blanc dels teus ulls. Vine amb mi, tanca els ulls, això és per sempre.

martes, 14 de abril de 2009

En un instant

L´altre dia jo i un amic vam quedar amb dos noies que resulten ser el fruit del magnífic, o no tant, món d´internet, especificant una mica més només coneixia a una d’elles pel teclat.

 

Vaig agafar el cotxe per anar a buscar el meu amic i seguidament fer ruta fins el poble del costat on ens esperaven les damisel·les. Amb un pel de nervis al meu esperit pel que ens podríem trobar, i jo trobo que  és la gràcia d’aquest món on tinc força experiència en conèixer gent, majoritàriament noies de la pantalla a veure-les en cos i anima. L’emoció interior, l’exaltació, els nervis, una situació que té aquell quelcom que alhora, fins i tot, resulta ser morbós.

També vaig tenir pensaments passatgers de si ens haurien jugat una mala passada i realment allà no hi serien per enriure-se´n de nosaltres, però no va ser així i tampoc mai ho a sigut, de fet, penso que el món internauta resulta ser més sincer que el món clàssic que nosaltres coneixem, també la gent es deixa anar més i explica coses que el cara a cara no explicarien fins que no s’agafés certa confiança. 

 

La meva finalitat quan conec alguna noia és poder quedar amb ella, de fet, s´ha convertit com una mena de hobby en la meva vida he conegut en persona més de trenta noies des que vaig descobrir aquest món i realment no em sento enganxat, estic gratament satisfet i mai m´he penedit de conèixer cap,  no estic tot el dia aquí per conèixer gent, sinó que jo faig una vida molt variada, tinc el meu cercle d´amistats, estudio i treballo, per tant podem pensar que un internauta no és un ser antisocial, sinó al contrari, ja que busca comunicació amb els demés. 

 

Tornant a enganxar-nos al fil del tema principal que és el parell de grans noies que vaig conèixer ahir. Vam saludar-les amb un "Hola! com va? sento la nostra tardança"  suau i agradable on el primer somriure va fer acte de presència ens les nostres cares. Seguidament vam fer un passeig cap a la vora del mar a les onze de la nit, encara no havíem assolit un estat de confiança òptim, però no vam trigar gaire a empatitzar, i ho vam fer fent el pallasso com mai amb el meu amic que és tot un pallasso com pocs, un personatge força diferent, que trenca el gel en un no rés. 

 

 El perfil de les dos noies era ben diferent; una era més callada, alta i tímida en un principi, potser perquè li costava seguir el ritme al no tenir encara una confiança plena. L´altra era baixeta, catalana, cabells arrissats, era tota una explosió d’energia i vitalitat, amb un somriure que no em deixava indiferent; la vaig trobar realment preciosa. Em va provocar la guspira d´emoció que em calia, i la vaig trobar en ella. 

 

Avui dia del vilar a blanes tenia que baixar a Barcelona, li vaig dir per quedar però no podia ja que té la universitat. Aquest matí he rebut un sms que m’ha alegrat el matí, on deia de dinar junts; per fi algú que m’agrada em torna una reciprocuocitat que necessito .

 

Serà el principi d´una cosa nova?

 

Serà passatger o realment hauré trobat el meu primer amor?

 


domingo, 12 de abril de 2009

Dilemes morals

Un dia de pluja sempre dona per fer alguna cosa més que jugar o veure la televisió amb el cap buït. Més ben dit si que dona per jugar però utilitzant la ment que serveix per alguna cosa més que per dur la nostra cabellera. 

Avui mirant per internet he descobert el dilema del presoner y l'equilibri de nash 

La formulació clàssica del dilema del presoner és:


La policia arresta dos sospitosos. No hi ha proves suficients per condemnar-los i, després d'haver-los separat, els interroga i els ofereix el mateix tracte. Si un confessa i el seu còmplice no, el còmplice serà condemnat a la pena total, deu anys, i el primer serà alliberat. Si un calla i el còmplice confessa, el primer rebrà aquesta pena i serà el còmplice que surti lliure. Si ambdós romanen callats, tot el que podran fer serà tancar-los durant sis mesos per un càrrec menor. Si ambdós confessen, ambdós seran condemnats a sis anys. »

Això pot resumir-se en forma de taula:


El presoner B callaEl presoner B confessa
El presoner A callaAmbdós son condemnats a sis mesosA és condemnat a deu anys.
B surt lliure
El presoner A confessaA surt lliure.
B és condemnat a deu anys
Ambdós son condemnats a sis anys


Suposarem que ambdós presoners són completament egoistes i que el seu únic objectiu és reduir la seva pròpia condemna. Cada presoner té dues opcions: cooperar amb el seu còmplice i romandre callat, o trair-lo i confessar. El resultat de cada elecció depèn de l'elecció del còmplice. Desafortunadament, un no coneix què ha decidit fer l'altre. Fins i tot si poguessin parlar entre ells, no podrien estar segurs de confiar l'un en l'altre.

Si un dels dos espera que el còmplice esculli cooperar amb ell i romandre en silenci, l'opció òptima per al primer seria confessar, ja que això significaria ser alliberat immediatament, mentre el còmplice hauria de complir una condemna de 10 anys. Si espera que el seu còmplice decideixi confessar, la millor opció torna a ser confessar, ja que almenys no rebrà la condemna completa de 10 anys, i només n'haurà d'esperar 6, igual com el còmplice. Si, tanmateix, ambdós decidissin cooperar i romandre en silenci, ambdós serien alliberats en només 6 mesos. Confessar és una estratègia dominant per a ambdós jugadors: sigui quina sigui l'elecció de l'altre jugador, poden reduir sempre la seva sentència confessant. Per desgràcia per als presoners, això condueix a un resultat regular, en el qual ambdós confessen i ambdós reben llargues condemnes. Aquí es troba el punt clau del dilema. El resultat de les interaccions individuals produeix un resultat que no és òptim en el sentit de Pareto; existeix una situació tal que el resultat per a un dels detinguts podria millorar (fins i tot per a ambdós) sense que això impliqui un empitjorament per a la resta. En altres paraules, el resultat en el qual ambdós detinguts no confessen domina al resultat en el qual els dos elegeixen confessar. Aquesta situació, en termes més tècnics, il·lustra perfectament que en un joc de suma no nul·la un equilibri de Nash no és necessàriament un òptim de Pareto.

Si hom ha tingut una oportunitat per castigar l'altre jugador per haver confessat, llavors pot mantenir-se un resultat cooperatiu. La forma iterada d'aquest joc ofereix una oportunitat per a aquest tipus de càstig. En aquest joc, si el còmplice traeix i confessa una vegada, se'l pot castigar traint-lo a la pròxima. Així, el joc iterat ofereix una opció de càstig que és absent en la forma clàssica del joc.


L'equilibri de Nash és un tipus de concepte de solució d'un joc en què participen dos o més jugadors i on cap d'ells té res a guanyar pel fet de canviar unilateralment la seva estratègia. En altres paraules, si cada jugador ha escollit una estratègia i cap jugador es pot beneficiar d'un canvi en la seva pròpia estratègia mentre els altres no la canviïn, llavors el conjunt actual d'estratègies escollides pels jugadors i llurs beneficis corresponents són un equilibri de Nash.

viernes, 27 de febrero de 2009

Davant el mar

Aquí assegut en la riba del mar vaig olorar la brisa que  usurpava el meu nas, em cridaren els vents destruint pensaments foscos i em vaig deixar dur pel so de les gavines. Al seu pas un rastre de sons buits al volar per les roques perfilades davant del bast mar, que amb el seu onatge, pentinava l'aire fen-te lliscar les gotes d'aigua salada per la teva cabellera, bruna i alegre. M'importa una merda el que hagi en l'horitzó, sols qui tinc al meu costat, que se li intuïa un somriure sincer i dolç 

Sempre recordaré els capvespres al teu costat intercanviant els nostres llavis humits de passió desmesurada, amb el sol de cara tancant els ulls i deixant-nos volar com elles; les gavines. 

 

Ara abraça'm.

jueves, 5 de febrero de 2009

Aire fresc

Els ulls s'obren, albires la claror del matí per les escletxes de la persiana mal tancada, un nou dia a nascut com el d' ahir i com el passat. Maleïda manca d'emocions, de passió, de desitjos, la vida va massa bé, a un ritme molt bo, diríem que molt correcte sense sortir massa d'un patró marcat, que se me’n va de les mans, ara em costa descontrolar el que està controlat, això segueix un curs inexorable, sense patiments, però ja estes fart de seguir tants protocols, vols sortir de l'ou per explorar aquest món, bonic i ferotge alhora. 

A la vida li falta sal per seguir endavant, li hem de donar queixalades, sinó és ensopida i avorrida. Amb el meu tarannà tranquil em sorprèn que digui això, però sigui com sigui necessito més emoció per les coses, necessito un canvi urgentment, sortir d'aquesta vida, potser, massa acomodada. 

No tinc cap enveja dels burgesos, potser ells en tindrien de mi, però no les tinc totes en quant a aquestes formes siguin un ideal de vida, de fet, aquest no existeix, i com va dir un savi "tot és relatiu" així doncs no hi ha cap acció correcta i/o incorrecta, només depèn dels ulls amb que es mirin. 

Tota la meva vida m'he aixecat amb el plat a la taula, una mare cridanera, una família unida com poques, amb les seves divergències, es clar, un llit còmode, una habitació on tinc el meu escriptori, des de on ara escric aquestes línies, un pare que arriba de la feina i jeu al sofà, sembla actuar com si estigués programat, i de fet ho està, la mare fa el dinar, el sopar, fa les feines de la casa. Es evident que a casa meva no només em falta certa emoció a mi, sinó a tots els seus membres, fins i tot, un a un pobre ocell que el meu pare te segrestat entre barrots perquè canti.

Les festes de cap de setmana no són cap novetat, també són pura rutina. Potser necessito aire fresc, anar-me'n a un cim a viure de les plantes, caçar, menjar rates i sentir-me com un animal a la sabana i saber que és una vida dura, però amb molta emoció "off course" .