martes, 14 de abril de 2009

En un instant

L´altre dia jo i un amic vam quedar amb dos noies que resulten ser el fruit del magnífic, o no tant, món d´internet, especificant una mica més només coneixia a una d’elles pel teclat.

 

Vaig agafar el cotxe per anar a buscar el meu amic i seguidament fer ruta fins el poble del costat on ens esperaven les damisel·les. Amb un pel de nervis al meu esperit pel que ens podríem trobar, i jo trobo que  és la gràcia d’aquest món on tinc força experiència en conèixer gent, majoritàriament noies de la pantalla a veure-les en cos i anima. L’emoció interior, l’exaltació, els nervis, una situació que té aquell quelcom que alhora, fins i tot, resulta ser morbós.

També vaig tenir pensaments passatgers de si ens haurien jugat una mala passada i realment allà no hi serien per enriure-se´n de nosaltres, però no va ser així i tampoc mai ho a sigut, de fet, penso que el món internauta resulta ser més sincer que el món clàssic que nosaltres coneixem, també la gent es deixa anar més i explica coses que el cara a cara no explicarien fins que no s’agafés certa confiança. 

 

La meva finalitat quan conec alguna noia és poder quedar amb ella, de fet, s´ha convertit com una mena de hobby en la meva vida he conegut en persona més de trenta noies des que vaig descobrir aquest món i realment no em sento enganxat, estic gratament satisfet i mai m´he penedit de conèixer cap,  no estic tot el dia aquí per conèixer gent, sinó que jo faig una vida molt variada, tinc el meu cercle d´amistats, estudio i treballo, per tant podem pensar que un internauta no és un ser antisocial, sinó al contrari, ja que busca comunicació amb els demés. 

 

Tornant a enganxar-nos al fil del tema principal que és el parell de grans noies que vaig conèixer ahir. Vam saludar-les amb un "Hola! com va? sento la nostra tardança"  suau i agradable on el primer somriure va fer acte de presència ens les nostres cares. Seguidament vam fer un passeig cap a la vora del mar a les onze de la nit, encara no havíem assolit un estat de confiança òptim, però no vam trigar gaire a empatitzar, i ho vam fer fent el pallasso com mai amb el meu amic que és tot un pallasso com pocs, un personatge força diferent, que trenca el gel en un no rés. 

 

 El perfil de les dos noies era ben diferent; una era més callada, alta i tímida en un principi, potser perquè li costava seguir el ritme al no tenir encara una confiança plena. L´altra era baixeta, catalana, cabells arrissats, era tota una explosió d’energia i vitalitat, amb un somriure que no em deixava indiferent; la vaig trobar realment preciosa. Em va provocar la guspira d´emoció que em calia, i la vaig trobar en ella. 

 

Avui dia del vilar a blanes tenia que baixar a Barcelona, li vaig dir per quedar però no podia ja que té la universitat. Aquest matí he rebut un sms que m’ha alegrat el matí, on deia de dinar junts; per fi algú que m’agrada em torna una reciprocuocitat que necessito .

 

Serà el principi d´una cosa nova?

 

Serà passatger o realment hauré trobat el meu primer amor?

 


1 comentario:

  1. Ep, això sona a love story en potència. Ara que m'he enganxat a la història, ens n'explicaràs com continua??

    Que vagi bé :)

    ResponderEliminar