Els ulls s'obren, albires la claror del matí per les escletxes de la persiana mal tancada, un nou dia a nascut com el d' ahir i com el passat. Maleïda manca d'emocions, de passió, de desitjos, la vida va massa bé, a un ritme molt bo, diríem que molt correcte sense sortir massa d'un patró marcat, que se me’n va de les mans, ara em costa descontrolar el que està controlat, això segueix un curs inexorable, sense patiments, però ja estes fart de seguir tants protocols, vols sortir de l'ou per explorar aquest món, bonic i ferotge alhora.
A la vida li falta sal per seguir endavant, li hem de donar queixalades, sinó és ensopida i avorrida. Amb el meu tarannà tranquil em sorprèn que digui això, però sigui com sigui necessito més emoció per les coses, necessito un canvi urgentment, sortir d'aquesta vida, potser, massa acomodada.
No tinc cap enveja dels burgesos, potser ells en tindrien de mi, però no les tinc totes en quant a aquestes formes siguin un ideal de vida, de fet, aquest no existeix, i com va dir un savi "tot és relatiu" així doncs no hi ha cap acció correcta i/o incorrecta, només depèn dels ulls amb que es mirin.
Tota la meva vida m'he aixecat amb el plat a la taula, una mare cridanera, una família unida com poques, amb les seves divergències, es clar, un llit còmode, una habitació on tinc el meu escriptori, des de on ara escric aquestes línies, un pare que arriba de la feina i jeu al sofà, sembla actuar com si estigués programat, i de fet ho està, la mare fa el dinar, el sopar, fa les feines de la casa. Es evident que a casa meva no només em falta certa emoció a mi, sinó a tots els seus membres, fins i tot, un a un pobre ocell que el meu pare te segrestat entre barrots perquè canti.
Les festes de cap de setmana no són cap novetat, també són pura rutina. Potser necessito aire fresc, anar-me'n a un cim a viure de les plantes, caçar, menjar rates i sentir-me com un animal a la sabana i saber que és una vida dura, però amb molta emoció "off course" .
